és el que em pregunto cada cop que vull deixar un comentari en algun post. per què collons surt el símbol del minusvàlid, aquell ninot en cadira de rodes? què m'està volent dir el sr. blogspot? que tinc pèssima gràcia alhora d'escriure quelcom enginyós?
doncs et diré una cosa sr. blogspot que et donguin pel cul! puto yanki dels collons!
bé, ara que ja m'he desfogat una mica i he retardat 6 mesos l'aparició d'una úlcera d'estòmac que porta el meu nom escrit des del dia que vaig adonar-me que el món no està fet a la meva mida, explicaré una petita anècdota que podria haver escrit sota el títol de "ssòc sunurmal 2" però alhora també té a veure amb el món de la minusvalia.
com ja sabreu, cada puta tarda estic de "pràctiques", gelant-me de fred rodejat de pijos de valldoreix. l'altre dia que havien de passar per les cases d'alguns veïns per recordar'ls-hi (collons com costa ser correcte) lo 'guai' que és reciclar. vaig topar-me amb la casa d'un veí que va sortir de la porta de casa seva en cadira de rodes. però no una cadira de rodes com quan et trenques el peronnè jugant a fútbol (a qui em recorda això?) sinó una d'aquelles model sthephen hawking amb el control a través de la palleta aquella que et fots a la boca (amb pantalles i teclats en victor ollé). en el moment que el vaig veure em vaig quedar de pedra. als veïns que ens atenien els hi haviem d'entregar un folletó, jo mentres contemplava la escena, amb el típic neguit que tens quan vols aparentar que no t'estàs sentint violent, vaig mig entrar dins del portal de la casa (tela amb lo gran que era). en aquell moment el meu cervell va desconnectar, i es va provocar un error en la sinapsis neuronal i és quan arriba el moment més gilipolles i que encara em fa sentir vergonya: vaig fer el gest de deixar-li el folletó a la mà, pensant que algun moment ell la obriria i se'l quedaria. ell sense fer-me gaire cas va dir 'deixa-ho a la bústia ja m'ho portaràn després'
doncs et diré una cosa sr. blogspot que et donguin pel cul! puto yanki dels collons!
bé, ara que ja m'he desfogat una mica i he retardat 6 mesos l'aparició d'una úlcera d'estòmac que porta el meu nom escrit des del dia que vaig adonar-me que el món no està fet a la meva mida, explicaré una petita anècdota que podria haver escrit sota el títol de "ssòc sunurmal 2" però alhora també té a veure amb el món de la minusvalia.
com ja sabreu, cada puta tarda estic de "pràctiques", gelant-me de fred rodejat de pijos de valldoreix. l'altre dia que havien de passar per les cases d'alguns veïns per recordar'ls-hi (collons com costa ser correcte) lo 'guai' que és reciclar. vaig topar-me amb la casa d'un veí que va sortir de la porta de casa seva en cadira de rodes. però no una cadira de rodes com quan et trenques el peronnè jugant a fútbol (a qui em recorda això?) sinó una d'aquelles model sthephen hawking amb el control a través de la palleta aquella que et fots a la boca (amb pantalles i teclats en victor ollé). en el moment que el vaig veure em vaig quedar de pedra. als veïns que ens atenien els hi haviem d'entregar un folletó, jo mentres contemplava la escena, amb el típic neguit que tens quan vols aparentar que no t'estàs sentint violent, vaig mig entrar dins del portal de la casa (tela amb lo gran que era). en aquell moment el meu cervell va desconnectar, i es va provocar un error en la sinapsis neuronal i és quan arriba el moment més gilipolles i que encara em fa sentir vergonya: vaig fer el gest de deixar-li el folletó a la mà, pensant que algun moment ell la obriria i se'l quedaria. ell sense fer-me gaire cas va dir 'deixa-ho a la bústia ja m'ho portaràn després'
breu esquema de la situació (ho sento no sé fer servir el fotoxop)en abandonar la escena del crim, al cap de pocs segons em vaig adonar del que havia succeït, i com el bloc del sr. merdevalista, la meva cara es va fondre a roig.
potser el sr. blogspot té raó i tinc una minusvalia al cervell que no em deixa reaccionar en situacions crítiques, tot es veurà
potser el sr. blogspot té raó i tinc una minusvalia al cervell que no em deixa reaccionar en situacions crítiques, tot es veurà
Si li serveix de consol, jo cada vegada que em topo una persona en cadira de rodes em foto a tremolar, perquè mai enganxo per on tiraran i quan intento passar per un costat ells ja han canviat la trajectòria per anar a l'altre. Aleshores ve quan es produeix la desagradable sensació que estàs adoptant la postura de fer un regat, i et vols fondre. Algun dia m'escridassaran, ja li dic.
ResponderEliminarM'honora vostè amb la cita del blog! Ara no em queda una altra que llepar-li els peus.
Cuidi's. I no passi fred.
Vostè va per les cases com un testimoni de Jehovà però del reciclatge? No vingui pas a casa meu si no és vostè el que es vol quedar en cadira de rodes (i li ho dic perquè encara que no el conegui, l'aprecio. De debò).
ResponderEliminar