últimament els mascles del meu voltant s'estan començant a aparellar. sé que la primera activa les hormones i que aquestes són capaces de controlar el món, però em sembla que les coses van en serio amb la majoria, per no dir totes, les parelles que s'han format, i això que en alguns casos són les primeres novies ("oficials" en alguns casos, i les primeres de debò en d'altres) ...
a banda de l'inevitable canvi d'actitud (altrament dit la síndrome del calçasses), a mi m'és igual que sortin amb algú, algun moment havia d'arribar aquesta situació, però pensava que seria més gradual i no tant de cop.
l'altre dia, per exemple, en un sopar, d'una vintena de persones només érem 3 solters: un informàtic amb tendències a l'aïllament social, un psicòleg tan pesat que sembla argentí pel rebuig que produeix a les dones i jo... que no sé què cony sóc (això us ho deixo a vosaltres).
sempre he compartit la dita que diu 'més val sol que mal acompanyat' però començo a plantejar-me algunes coses com, existeix algú realment especial destinat a ser la teva parella? sé que estic barrejant molts conceptes com el destí o el fet de que hi hagi només una persona en la teva vida sentimental, però m'explicaré. molts cops hem sentit que hi ha algú especial allà fora, també anomenada mitja taronja, però jo sempre he cregut que hi ha moltes 'mitges taronges' potencials i que depenent de l'atzar trobarem una o altra i nosaltres, il·lusos, creurem que era aquella persona la única que podria ocupar aquell forat en la nostra vida.
no diré que mai m'hagi imaginat una vida amb ( i en) parella, perquè si una cosa sóc és un puto somniatruites que es passa la meitat del dia pensnat com seria la meva vida si ... "+ qualsevol fer altament improbable", i he de confessar que molts cops em fa entre pànic i pal tenir nòvia. penso que hauria de renunciar a trets de la meva personalitat que dubto que agradi al sector femení, i això em repulsa, perquè si una cosa detesto és canviar la meva manera de ser per ser acceptat (tot i que en moltes ocasions ho faig, encara que sigui de forma temporal), però d'altra banda em dic "desgraciat, si segueixes així segur que no trobes a ningú que t'aguanti"
tinc un embolic al cap de mil dimonis, i aquesta n'és només una part... l'altre és una tonteria de no res... què era? ah sí! no sé què cony fotre amb la meva vida un cop acabada la uni, fet pel qual falten 9 dies si no faig gaire l'imbècil.
no m'agrada gaire la poesia, però aquest poema crec que puc entendre l'estat d'ànim de l'autor
a banda de l'inevitable canvi d'actitud (altrament dit la síndrome del calçasses), a mi m'és igual que sortin amb algú, algun moment havia d'arribar aquesta situació, però pensava que seria més gradual i no tant de cop.
l'altre dia, per exemple, en un sopar, d'una vintena de persones només érem 3 solters: un informàtic amb tendències a l'aïllament social, un psicòleg tan pesat que sembla argentí pel rebuig que produeix a les dones i jo... que no sé què cony sóc (això us ho deixo a vosaltres).
sempre he compartit la dita que diu 'més val sol que mal acompanyat' però començo a plantejar-me algunes coses com, existeix algú realment especial destinat a ser la teva parella? sé que estic barrejant molts conceptes com el destí o el fet de que hi hagi només una persona en la teva vida sentimental, però m'explicaré. molts cops hem sentit que hi ha algú especial allà fora, també anomenada mitja taronja, però jo sempre he cregut que hi ha moltes 'mitges taronges' potencials i que depenent de l'atzar trobarem una o altra i nosaltres, il·lusos, creurem que era aquella persona la única que podria ocupar aquell forat en la nostra vida.
no diré que mai m'hagi imaginat una vida amb ( i en) parella, perquè si una cosa sóc és un puto somniatruites que es passa la meitat del dia pensnat com seria la meva vida si ... "+ qualsevol fer altament improbable", i he de confessar que molts cops em fa entre pànic i pal tenir nòvia. penso que hauria de renunciar a trets de la meva personalitat que dubto que agradi al sector femení, i això em repulsa, perquè si una cosa detesto és canviar la meva manera de ser per ser acceptat (tot i que en moltes ocasions ho faig, encara que sigui de forma temporal), però d'altra banda em dic "desgraciat, si segueixes així segur que no trobes a ningú que t'aguanti"
tinc un embolic al cap de mil dimonis, i aquesta n'és només una part... l'altre és una tonteria de no res... què era? ah sí! no sé què cony fotre amb la meva vida un cop acabada la uni, fet pel qual falten 9 dies si no faig gaire l'imbècil.
no m'agrada gaire la poesia, però aquest poema crec que puc entendre l'estat d'ànim de l'autor
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi vei clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi vei clar Foll d’una dolça metzina...
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi vei clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi vei clar Foll d’una dolça metzina...
... i aquesta metzina ets tu
Home, si troba algú que se'l folli cada dia i amb ganes -i sobretot, passades les setmanes inicials- aquella serà la seva parella ideal, no ho dubti pas.
ResponderEliminarSí que està monyes, si.
ResponderEliminarLa iaia no ho podria haver dit millor, però mentrestant no troba aquest algú pot anar intentant fer el boicot als seus amics per a què trenquin peres amb les seves parelles. Això sí, que no se n'assebentin, perquè sinó el cardaran a òsties.
i tan monyes..
ResponderEliminarla cosa no està en trobar una bona mossa perquè tens ganes de tenir nòvia sinó en tenir ganes que aquella bona mossa que has trobat sigui la teva nòvia, entens?
pos eso:)
- iaia: estic d'acord amb vostè, però ja ho diu l'acudit "-la teva dona té relacions amb tu per amor o per interés? - doncs deu ser per amor, perquè interés no n'hi posa gaire"
ResponderEliminar-llesca: el temps dirà si realment han encertat en la tria de la seva parella, sóc cabrón però no tant!
-alba: no m'ho havia plantejat així, però potser té raó
han vist? un post realment 'sensible' i només comenten dones jejeje em recorda aquesta cançó http://www.youtube.com/watch?v=jRKgLJ6EVM0
Monyes no. Vos esteu fet tota una maricona. Poesia? Per l'amor de Déu!
ResponderEliminarMireu, si us serveix de consell o de consol jo a la vostra edat estava més preocupat d'on enclotar-la i on comprar la maria pel cap de setmana, que no pas de trobar la dona ideal.
Això vindrà sol; ja ho notareu prou.
El dia que trobeu una dona que no es queixa perquè no us heu rentat el cap aquell dia o perquè us put una mica l'alè, és que la teniu enamorada.
PS. Però no patiu, que s'acabarà queixant. D'això i de molt més. Però llavors ja serà la vostra dona.