martes, 29 de junio de 2010

sóc inconstitucional

molt bé, 4 anys després ens diuen que no som ni una nació ni tenim dret a autogestionar-nos


d'acord, segons la constitució del 78 es pot interpretar d'aquesta manera


sembla que s'obre una nova etapa en les relacions entre Catalunya i España,


però com collons volem arribar a ser independents si a les 20.30 no hi ha ni cristu pel carrer, tothom mirant la roja, amb gent amb banderes pels carrers, quan només han passat a 4rts!


i no em vinguin amb l'excusa que era per veure a CR9 plorant com en guti perquè no m'ho empaso


ens veiem el dia 10, vaig a treure pols a l'AK-47

domingo, 20 de junio de 2010

sóc teenager

aquest últims dies sembla com si estigués tornant a les meves èpoques de teenager (ho dic en anglès que fa més ràbia), ja que m'estan succeïnt coses que no són pròpies de l'edat (o sí que ho són però si ets un loser, però prefereixo pensar que estic tornant a l'adolescència)

per on comencem... per les maquetes! no sé si saben que sóc un músic frustat, bé en realitat sóc un pseudomúsic frustat, perquè mai he estudiat realment cap instrument, he estat bastant autodidacta en aquest tema i així m'ha anat... doncs avui a casa dels tiets, on teniem dinar d'aniversari (per cert jo amb 47 anys no vull estar tan cascat com el meu tiet) he vist la maqueta del meu primer grup, tenia 17 anys i tenia unes pintes memorables (amb cabells llargs!)i tot això just en el moment que hem acabat de grabar la nova maqueta però del meu grup actual. és un grup que toquem... bé, sincerament no sé com classificar l'estil que fem, es podria dir intent fallit de system of a down (com diria en jep cabestany 'es que som una mica heavyts') amb algunes traces de reggea i derivats (algun components li foten molt a l'herba, no em mirin pas a mi). crec que amb 2* anys fer una maqueta, vol dir que ja t'has quedat enrere nano!

si recorden bé, entre les meves pràctiques esportives com la zoofilia, la coprofagia, també es troba el futbol australià (si volen saber què és, busquin al youtube). dncs bé, ahir vem jugar la final de la lliga catalana (no es pensin que és gran cosa sóm 3 equips i un és andorra) i els hi vem endonyar una bona tunda ( 103-48) i a que no saben a qui van escollir el millor jugador de la final... doncs a un servidor! sí sí, riguin-se, però els hi està parlant un futur jugador de la selecció catalana (reconeguda oficialment), ojut eh! per altra banda no és que sempre m'estigui queixant, però me cagun la gran putassa, perquè em donen trofeus ara? no els necessito pas, perquè no m'els donaven quan era adolescent i em venia a veure la familia i algun amic. llavors m'hagués estalviat els consells paternals post-partit i tot el rotllo de ser el que menys jugava!

i ja per acabar, aquest divendres vaig acabar amb 4 anys de tensió sexual amb una companya de la uni. la tia s'havia fet l'estirada amb mi, però es veu que li fotia gràcia des del primer dia. clar mentre ella tenia a un que la satisfés, jo estava a pa i aigua. però ara que ho deixa amb el novio, va tan calenta que fins i tot ella va començar el tonteig .. ai les dones, qui les entengui! mentre saborejava la conquesta (abans i tot de que es produís, quan ja tens la certesa de que passarà i ho allargues per disfrutar de l'èxit) parlava interiorment amb el meu jo passat i el consolava 'tot i lo pagafantes que vas ser, almenys ha servit d'algo xaval'

avui comença l'estiu!

miércoles, 16 de junio de 2010

sóc 'lisensiado'

tot i l'alegria que em produeix la derrota de la roja (a mi no me la trae floja, pequè vull que perdi sempre) pateixo una crisi existencial...

i es que avui he fet el que se suposa que serà el meu últim examen de la carrera (espero no haver d'anar al setembre) i no sé que fer passat l'estiu...

bé potser sí que ho sé....

- un big mac con patatas deluxe sr. lisensiado!


per fi podré tornar a la societat l'esforç que ha invertit en mi!

sábado, 12 de junio de 2010

sóc un triunfador

passats uns dies de monyerdisme típics del temps ja torno a ser aquí, amb ganes de triunfar i follar-me svetlanes, irines i alannhes i tot de meuques d'arreu del continent... però em sembla que això es quedarà en un desig






jo vull fer-me famós com aquest mitja merda que només ballant se les emporta totes al catre!

domingo, 6 de junio de 2010

sóc solter

SPOILER: avui estic monyes

últimament els mascles del meu voltant s'estan començant a aparellar. sé que la primera activa les hormones i que aquestes són capaces de controlar el món, però em sembla que les coses van en serio amb la majoria, per no dir totes, les parelles que s'han format, i això que en alguns casos són les primeres novies ("oficials" en alguns casos, i les primeres de debò en d'altres) ...
a banda de l'inevitable canvi d'actitud (altrament dit la síndrome del calçasses), a mi m'és igual que sortin amb algú, algun moment havia d'arribar aquesta situació, però pensava que seria més gradual i no tant de cop.
l'altre dia, per exemple, en un sopar, d'una vintena de persones només érem 3 solters: un informàtic amb tendències a l'aïllament social, un psicòleg tan pesat que sembla argentí pel rebuig que produeix a les dones i jo... que no sé què cony sóc (això us ho deixo a vosaltres).

sempre he compartit la dita que diu 'més val sol que mal acompanyat' però començo a plantejar-me algunes coses com, existeix algú realment especial destinat a ser la teva parella? sé que estic barrejant molts conceptes com el destí o el fet de que hi hagi només una persona en la teva vida sentimental, però m'explicaré. molts cops hem sentit que hi ha algú especial allà fora, també anomenada mitja taronja, però jo sempre he cregut que hi ha moltes 'mitges taronges' potencials i que depenent de l'atzar trobarem una o altra i nosaltres, il·lusos, creurem que era aquella persona la única que podria ocupar aquell forat en la nostra vida.

no diré que mai m'hagi imaginat una vida amb ( i en) parella, perquè si una cosa sóc és un puto somniatruites que es passa la meitat del dia pensnat com seria la meva vida si ... "+ qualsevol fer altament improbable", i he de confessar que molts cops em fa entre pànic i pal tenir nòvia. penso que hauria de renunciar a trets de la meva personalitat que dubto que agradi al sector femení, i això em repulsa, perquè si una cosa detesto és canviar la meva manera de ser per ser acceptat (tot i que en moltes ocasions ho faig, encara que sigui de forma temporal), però d'altra banda em dic "desgraciat, si segueixes així segur que no trobes a ningú que t'aguanti"

tinc un embolic al cap de mil dimonis, i aquesta n'és només una part... l'altre és una tonteria de no res... què era? ah sí! no sé què cony fotre amb la meva vida un cop acabada la uni, fet pel qual falten 9 dies si no faig gaire l'imbècil.

no m'agrada gaire la poesia, però aquest poema crec que puc entendre l'estat d'ànim de l'autor

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em vei gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi vei clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.

És quan dormo que hi vei clar Foll d’una dolça metzina...






... i aquesta metzina ets tu

martes, 1 de junio de 2010

sóc actor de merda

mireu el que he vist publicar a una tia pel facebook:



després de veure això he pensat seriament en borrar-la... algun dia ho faré, però té els pits molt grans...

nem al tema, una peli protagonitzada per hannah montana, basada en una novela de nicholas sparks! espero que no sapigueu qui és aquest cabrón, perquè és el monyes que va escriure el 'diario de noah'. una puta escòria d'amor (quin humor més antaligent que faig servir) i que al final els 2 'protas' s'acaben casant i passa el temps i són tan carcamals que l'agüelo li ha d'explicar tota la historia sobre com es van conèxier a un burdel a la iaia perquè té alzheimer i càncer. buf! almenys no tinc càncer! pensa la pobre iaia (2ona incursió humorística). Com haureu pogut deduir si no us falten gaires cromosomes, afactivament vaig veure la peli. afactivament perquè em va afectar molt (joder estic on fire!)

el film aquest en qüestió, la última canción, pels 85 segons que es poden veure, tracta sobre un mare divorciada està fins als collons dels seus dos fills i els envia amb el seu pare a l'estiu perquè ella pugui agafar un bon melanoma. la zorra montana en qüestió, és una teenager incompresa que no té amigues i es passa tot l'estiu gemint com la meuca que és fins que troba un bon xulo que la posa calenta... una altra merda. però el pitjor no és l'argument de merda, sinó que fan creure que és una puta història d'amor barrejada amb comèdia! mireu l'últim fragment del trailer, allò ha de fer gràcia? que el pare abusi de la seva filla, això sí em faria gràcia!

la meuca apuntava maneres


ja ni ha prou! una altre dia més